El Rector > Articles > 2005
CAT  ESP
Ara fa 14 anys...
30/09/2005

 

 

 

 

 

ARA FA 14 ANYS...

Mons. Jaume González-Agàpito

Rector de la Parròquia de Pedralbes

 

            Amb el recordat Mons. Mario Tagliaferri, Nunci Apostòlic a Espanya, per manament del, llavors, Substitut de Se­cretaria d’Estat, vaig col·laborar en algunes qüestions. Fou el 27 de desem­bre de 1987, després la consagració episcopal de Mons. Lluís Martínez Sis­tach, nomenat Auxiliar del Sr. Narcís cardenal Jubany i Arnau, Arquebisbe de Barcelona, quan jo vaig conèixer Mons. Tagliaferri, al claustre de la Catedral. Des d’aquella data va comen­çar la meva col·laboració amb ell. Espero que l’Església catalana reconeixerà, algun dia, tot el que Mons. Tagliaferri feu per ella, que no fou pas poc. Treballàrem, també, en la provisió de l’Arxidiòcesi de Barcelona. El resultat fou el nomenament - el 23 de març de 1990, festa de Sant Josep Oriol, patró del clergat barceloní, data que jo mateix vaig suggerir a la Santa Seu - de S. E. R. Mons. Ricard Carles Gordó, Bisbe de Tor­tosa, com a nou Arquebisbe de Barcelona.

            El nou arquebisbe, el mateix any 1990, volgué tenir a Barcelona el rector de Llavaneres. Una tarda, mentre l’arquitecte Sr. Lozoya i ell, estaven daurant, amb pans d’or, el nou retaule de la capella del Santíssim d’aquella parrò­quia, aparegué el, llavors, Sr. Vicari General de Barcelona, Dr. Jaume Traserra i Cunillera. A la sala d’estar de la rectoria, anant jo amb traje de trabajo i tot ple de partícules daura­des, vaig rebre la proposta del nou Arque­bisbe de triar dos entre tres càrrecs que em detallava el seu Vicari General: professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, rector de Santa Maria del Mar i fiscal general de l’Arxidiòcesi. El Dr. Traserra em va aclarir que el primer, el Sr. Arquebisbe i ell mateix el veien poc factible: era molt difícil que fos acceptat pel claustre de la Facultat (jo sempre havia estat vedat i, encara que era llavors el cap del Departament de Dret Canònic i Eclesiàstic de l’Estat de la Universitat Autònoma de Barcelona, per substituir el Dr. Martínez Sistach, es va fer venir, cada setmana, un dominic de València per guardar el lloc a un altre candi­dat, més del gust d’aquella insti­tució). Quedava, doncs, la Fisca­lia i el rectorat de Santa Maria del Mar.

            El rector de Santa Maria del Mar no acceptà, però, el nomena­ment, ja firmat i que jo mateix havia vist. Es va optar, llavors, per una altra solució. Mn. Soler Per­digó i el Dr. Traserra pensaren en un lloc “meravellós”: la parròquia de Pedralbes. Era pe­tita, hi havia un vicari i dos jesuïtes que aju­daven, no gaire feina i no calia que jo visqués allí. Podria, doncs, dedicar-me a altres activi­tats contemporàniament. El 1991, en el mes en que apareixen aquestes ratlles, vaig ser nomenat rector de Santa Maria Reina de Pe­dralbes. Els “curiòlegs” i “vaticanòlegs” van comentar que algú o alguns, que anaven per mi, havien volgut distanciar-me, fins i tot físicament de Mons. Carles. Jo, a qui anomenen els companys l’agnus Dei, vaig anar, obedient i ple d’il·lusió, al meu nou destí.

            La realitat de la parròquia era, però, un xic complexa. El meu predecessor em va rebre amb una afirmació un xic desconcertant: “M’havien dit que tu eres una persona molt intel·ligent, però, quan vaig saber que havies acceptat aquest nomenament, vaig veure que no ho eres tant”. Algú també que, es veu, volia ocupar el càrrec que a mi m’havien imposat, maquinà alguna juguesca. Després, però, d’un període inicial, en el qual em vaig deixar conduir, vaig entendre que calia canviar els paràmetres d’una institució que no semblava pas gaire eficaç i que estava manipulada per uns interessos que li eren estranys. La motivació i els detalls els vaig exposar, fa algun temps i aquí mateix, en l’article: “Una estranya Parròquia”.

            El camí, després, realment no ha estat gens fàcil i amb alguns moments que prefereixo oblidar. però ha tingut també moments molts bonics. Un d’ells, crec jo, que és l’actual. En aquest darrer any hem assolit una situació per a mi molt consoladora. La col·laboració dels “fidels” ha estat sorprenent i molt fructuosa. El culte, ha trobat aquella serenor que li calia en els paràmetres celebratius de la casa, que són els dels llibres litúrgics aprovats. La burocràcia, aquella amable dedicació que ha evitat quasi tots els problemes anteriors. El “Pa de Sant Oleguer” (el nostre menjador per als necessitats) ha assolit un ritme i una corresponsabilitat admirables. Les “Converses de Pedral­bes” una participació i un entusiasme que es van palesar, per exemple, en la darrera, cele­brada a la sinagoga del carrer Avenir, amb una assistència molt nombrosa i amb l’interès sostingut dels participants. La “Tómbola” ha evidenciat, enguany, un entusiasme i una general col·laboració, que han fet doblar el nombre de participants a la festa i la quantitat de la recaptació. El paper dels infants en la catequesi i el culte i d’alguns joves en diverses activitats, fan augurar un bon futur. Un grup de pregària, que es reuneix cada segon diu­menge, ha subratllat la necessitat del transcendent en la nostra vida. Un altre grup de pregària i d’opinió, reuneix i fa reflexionar, quinzenalment, una sèrie de persones compromeses en la seva vocació cristiana. Un estol de senyores, incansables, col·laboradores en la dignificació del culte. El magnífic equip de la revista. Noves cares han aparegut i la simplicitat i l’afecte són la norma per acollir-les. Tot plegat emmarcat en el ritme diari de l’Ofici Diví, celebrat i, a Vespres cada dia, a la Vetlla del dissabte i a Laudes els diumenges, participat per alguns germans del laicat i afaiçonat pel treball manual i intel·lectual de la petita comunitat... No segueixo perquè tot el que acabo de dir manifesta que ja em vaig vellet i que ja dec fer ‘catuflus’, com tots els rectors de certa edat embadalits per la seva parrò­quia estimada.

            Deixeu-me, però, avui, en el 14è aniversari del meu nomenament com a rector, donar gràcies al Senyor d’aquesta benedicció de Déu que ara és Santa Maria Reina, pesi als tiris i troians de totes les èpoques. Pesi als qui, a clero et a laicorum cohortibus, han volgut enfonsar-la, sense estalviar l’enveja, la murmuració i, quan ha convingut, la calumnia. Sempre, només han obtingut, per part meva, el silenci i la pregària per ells. Pesi, també, als qui m’han repetit, no pocs i moltes vegades, que “he cremat els millors anys de la meva vida colgant-me en una obra inútil”.

            Deixeu, també, que us agraeixi a tots vos­altres, que sou molts, els qui a la Parròquia de Pedralbes treballeu i dediqueu moltes hores a Nostre Senyor i els germans, especialment als més necessitats, el vostre treball, el vostre entusiasme, la vostra caritat cristiana i el vostre afecte, pesi als meus mancaments.

            A Sant Mi­quel Arcàngel, però, l’icona del qual tenim a la porta de casa, li segueixo demanant, cada dia: “Defende nos in praelio, contra nequitiam et insidias diaboli esto praesidium”. I a Santa Maria de Montserrat, amb la pregària esculpida al seu pedestal: “Sub tuum praesidium confugimus Sancta Deigenitrix”. Amén.

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te