El Rector > Articles > 2005
CAT  ESP
Advent: Espera i Esperança
20/10/2005

 

 

 

 

 

ADVENT: ESPERA I ESPERANÇA

PER A UN TEMPS DESESPERANÇAT I EN UNA ESGLÉSIA FIDEL

 

Mons. Jaume González-Agàpito

 

            1. Pedro Lain Entralgo publicava, l’any 1957, La espera y la esperanza. Historia y teoría del esperar humano[1]. En el primer rengle de la Introducción es llegeix: “Lo primero que debe afirmarse acerca de la esperanza –“la virtud que tiene peror prensa”, según un donoso y certero decir de Eugenio d’Ors – es la hondura y la universalidad de su implanteción en el corazón del hombre”.

El cor de l’home, de qualsevol home, espera escoltar quelcom que anuncií, promogui, faci arrelar i créixer, en ell, l’esperança. Això en un temps, contradictori i falaç, desesperat perquè desesperançat. D’ell en feu una aguda diagnosi Joseph cardenal Ratzinger, en l’homilia de les exèquies de S. S. Juan Pau II. I també, amb més llibertat i precisió, S. S. Benet XVI, en el discurs, en llatí, al Col·legi Cardenalici, d’endemà de la seva elecció, abans d’obrir el conclau i en l’homilia de la inauguració solemne del seu pontificat a la plaça de Sant Pere.

            Com a ésser humà, jo em pregunto: Què puc saber? Què em cal fer? Què m’és lícit esperar? La metafísica, la moral i la religió són convocades per a donar-me una resposta[2]. La ciència, o les ciències, em poden donar pistes per a la reflexió, no síntesis de cosmovisió, ni són sofismes pseudofilosòfics i pseudocientífics. L’Advent és temps d’espera i d’esperança. No pas únicament litúrgic i ritual, sinó també vital i real, en la vida del cristià. És el temps de encoratjar-nos a aprendre a esperar. L’Església ha de ésser, per a l’home, no pas i únicament l’espera en l’oportunitat de canviar el món, sinó, i eminentment, l’àmbit de l’esperança en la realització plena i feliç del seu destí.

            2. Per això, però, ens cal una Església fidel i valenta –martirial – que no es vengui ni a tiris ni a troians i que faci constant confessió de l’esperança a la qual hem estat cridats.

Una Església, en canvi, que tingués únicament com a meta la moralització del món, la defensa de l’ètica, la fonamentació teòrica de determinades opcions polítiques o el recolzament dels valors tradicionals seria una caricatura de l’Esposa de l’Anyell immaculat. Seria una enganyifa. Aquest és, crec, el missatge central del pontificat de Benet XVI.

Determinades corrents, però, en el catolicisme, estan capficades en sostenir la fal·làcia suara apuntada. Volen fer amb el Concili Vaticà II quelcom de semblant el que, alguns, intentaren amb el Concili General de Trento: Que fos la justificació del que precisament tractava de reformar.

            3. L’Advent d’aquest any és curull de promeses i és també ple d’esperances. Tenim un nou pontificat, tot just fa mig any encetat, i un Papa valent i clarificador.

            La llista, però, dels problemes damunt de la taula del successor del Papa Wojtyła no és pas minsa. Fou objecte de l’atenció i de l’anàlisi del col·legi cardenalici durant la Sede Vacante: l’abandonament de l’opció espiritual adoptada pel Concili Vaticà II i en el pontificat de Pau VI en favor de la recuperació del paper socio-polític de l’Església ha semblat a no pocs l’origen d’una crisi que es ramifica en tota una problemàtica molt diversificada:

  • Allunyament de la jerarquia respecte al poble cristià, inaudit abans en la multisecular història de l’Església
  • Paràlisi de la recerca teològica
  • Anarquia ingovernable dels anomenats nous moviments
  • Atrofia i gregarisme del laïcat militant
  • Manca d’interès del jovent pel ministeri sacerdotal
  • Crisi i desprestigi de la vida dels religiosos
  • Crisi pregona de la pràctica sacramental (baptismes, primeres comunions, matrimonis religiosos, desaparició quasi general, a la nostra terra, dels cristians confirmats en les noves generacions)
  • Caiguda vertical i generalitzada de la pràctica de la confessió sagramental
  • Desatenció generalitzada a les normes de la moral sexual i familiar
  • Bloqueig de l’apertura al món que postulava la Constitució Conciliar Gaudium et Spes
  • Bloqueig dels processos d’acostament a les esglésies ortodoxes, anglicanes i protestants històriques
  • Esclerosi institucional afavorida per un posicionament prudencial i burocràtic de l’episcopat mundial
  • Impasse en les relacions de l’Església amb la cultura moderna
  • Manca de participació en les comunitats cristianes
  • Excés de mediatització de la figura papal
  • Extrapolació de l’exercici del Primat
  • Reducció de l’episcopat a la funció dels membres del Col·legi Episcopal en serveis diversos, durant períodes curts i fàcilment intercanviables.
  • La autoafirmació de la Cúria romana com a òrgan central i autònom de fiscalització
  • Reducció notable de la sinodalitat i de la funció pròpia del Bisbe diocesà.

El retorn a les fonts (Escriptura, Tradició, Pares, Magisteri), l’atenció a l’esperit que motivà, acompanyà i dirigí el Concili Vaticà II, l’afirmació de l’entitat pròpia del cristianisme i la fidelitat absoluta a l’únic Senyor de la Vinya ha estat el clam recurrència de Benet XVI, des de la seva primera aparició a la Loggia de Sant Pere del Vaticà, i el nord de les moltes decisions que ha pres, de forma discreta i eficaç, en el seu mig any de pontificat.

Tot això, progressivament descobert també pels seus detractors i pels seus sostenidors, ha estat motiu de moltes esperances en l’espera pacient del que farà encara el Papa Benet XVI.

4. Aquest Advent, però, hauria d’ésser no tant un Advent d’espera i d’esperances, com d’Esperança. Curull d’aquella virtut teologal de la qual J. Moltmann deia que era una veritat cristiana central capaç de determinar un gir històric en la teologia.

Esperança llegida en uns paràmetres teològics capaços de depassar l’aridesa escolàstica amb la qual fou tractada per la teologia ‘tradicional’. L’esquema antropològic “naturalista”, és a dir, la representació de l’home com a “naturalesa” l’obrar del qual segueix al ser, i que és incapaç d’història, avui serveix de ben poc. Aquesta representació impedeix una adequada integració del destí “sobrenatural” de l’ésser humà a la vida en aquest món i relega l’esperança, juntament amb el futur, a un paper marginal i parcial en l’existència cristiana. El naixement, també, de les ideologies postcristianes sobre el futur temporal i històrico-social de la humanitat, ideologies que, si, per una banda, ocupaven el buit deixat per la fe, per l’altra, tendien a proposar-se com a visions totalitzadores sobre l’home (historicisme progressista) avui tampoc les admetem com a substitut.

Per a recuperar la categoria ‘esperança’ en la vida cristiana cal girar l’esguard novament a la tradició sinòptica dels Evangelis i reconèixer el paper capdal de la perspectiva escatològica en la predicació de Jesús. L’atenció a la historicitat veterotestamentària i neotestamentària, mostra la importància de la idea de promesa en la revelació bíblica i l'estreta relació que hi ha entre la promesa de Déu i nostra l'experiència de finitud en la vida present. Relació que té la seva expressió més convincent en l'oblació necessària, i insuperable del Crist, en la seva vida mortal, per assegurar, anticipar i oferir penyora de la salvació promesa i esperada.

            La reflexió cristiana d'inspiració existencialista va intentar una renovació de les concepcions antropològiques, gràcies a les quals es descobria el significat transcendental de l'esperança. però no va afrontar el problema del futur historico-social i, en aquest aspecte, alguns l’acostaren a l'esperança cristiana. La inspiració hegeliana o, almenys, historico-dialèctica de certs sectors representatius de la teologia, pretengueren respondre a aquest últim problema, però comprometen l'originalitat de la concepció cristiana de la història: s'acceptava, en les seves línies fonamentals la interpretació progressista (de vegades fins i tot en termes il·lustrats predialèctics) de les vicissituds historico-socials, però reinterpretant el seu desenllaç en forma teista (regne de Déu, Deus absconditus, etc.). Així, la perspectiva bíblica messiànica i escatològica quedava referida al futur historico-social; la promesa de Déu es convertia en fonament per a una esperança militant, l'objecte de la qual es comprenia com allò que la llibertat humana produirà en el futur.

            Contra semblant plantejament -o, almenys, contra el risc objectiu, encara que subjectivament rebutjat, d'arribar al mateix- cal insistir amb claredat en el clàssic principi paulí que la salvació no és fruit de les obres, sinó de la gràcia de Déu, i que la promesa de Déu no es refereix al que l'home aconsegueixi realitzar en la història individual o col·lectivament. D'altra banda, el tema del futur històric de l'home ha de ser tractat per la reflexió teològica dins el seu lloc clàssic, el de les obres, és a dir, com a tema d'ètica cristiana.

            En aquest aspecte hem de dir que el cristià no té una esperança en relació amb el futur historico-social, sinó un manament: el de voler i obrar el bé vers tots els homes considerats com a germans. L'esquema de la mort - resurrecció, del perdre's a si mateix per guanyar-se, és el que permet al mateix temps una hermenèutica de la història que no cancel·li la seva permanent ambigüitat i una esperança capaç d'impedir què la llibertat subjectiva trobi en aquesta ambigüitat l'excusa per sostreure's al risc de l'objectivació històrica i social. L'esperança cristiana és esperança més enllà de la mort, esperança de vida, de compliment d'aquesta vida, i no la d'una altra a la qual escapar. L'esperança més enllà de la mort no té per què produir menyspreu ni cinisme davant els béns presents, sinó que és una esperança que permet estimació, gratitud, lliurament a la promoció dels béns presents, però amb una consciència sòbria i lúcida dels postres límits (mort). La teologia contemporània hauria de suscitar una nova reflexió ontològica sobre la temporalitat i sobre la història[3], en comptes de lliurar-se, amb massa precipitació, a les categories de la filosofia postcristiana.



[1] Tinc a mà la tercera edició, Madrid, 1962.

[2] Cfr. Lain Entralgo P., La espera y la esperanza. Historia y teoría del esperar humano Madrid, 31962, p. 17.

[3] Cfr. González-Agàpito, Jaume, Ensayo sobre la temporalidad  como categoría teológica de la revelación cristiana Prologómenos a toda reflexión sobre la transmisión de la revelación y el progreso dogmático, Roma, 1968.

Rep totes les nostres novetats al teu correu electrònic Subscriu-te